Llibres de terror

El traje del muerto:

Jude Coyne es una estrella de rock, al estilo de Marilyn Manson, ya retirada. Vive en una apartada mansión, con la única compañía de su representante y una novia mucho más joven que él. Lo único que aún le divierte es coleccionar objetos relacionados con lo sobrenatural.



De fantasmes sol has vist un :

Fa uns anys que vaig tenir de viatjar a Jaen per motius de treball i allà em va passar una cosa increïble. Això es el que la meva amiga Joana em va explicar, jo sols faig transcripció . No se si es veritat ni mentida, ja us dic que jo sols escric el seu relat, però tenint en compte que Joana es persona seriosa, jo crec que si.

Vaig marxar de Barcelona una matinada del mes de Juny amb el meu cotxe, era matinada i jo tenia una mica de mal de cap però res important. Tenint en compte que viatjava amb el meu cotxe jo creia que arribaria a Jaen al vespre, això si conduint tot el dia i fent unes quantes parades per estirar les cames i menjar quelcom.

A mig camí continuava amb el meu mal de cap i em vaig prendre una aspirina perquè el coll també començava a fer-me mal. Al cap de uns dos-cents quilometres mes o menys em vaig parar a dinar a un bar de carretera, el menjar era regular i vaig menjar poc, però vaig demanar un doble de cafè per espavilar-me una mica. La cambrera una dona escabellada d´uns cinquanta anys em va dir. Viaja sola una chica joven como usted ?. Si pasa algo, voy de trabajo No,no va dir m’entres remugava no se que del jovent que va sol pel mon. En fi jo tampoc era tant jove els trenta ja no els complia.

La insistencia multiplicada:

Quant en Germà Balaguer va arribar a casa, molt més tard que de costum, aquella nit del dia 4 de maig del 2015; la seva dona no li va fer cap pregunta. Desprès de deu anys de matrimoni, coneixia bé al seu marit i l’estimava, com el primer dia. Tenia a preparada, com sempre una salutació amorosa, i tranquil·la i un sopar pels dos lleuger i reconfortant.

Ell obria la porta/reixa del carrer, però mai la de la casa, encara que duia claus, trucava i esperava que ella li obris.
-- Com ha anat ? – li va preguntar ella, desprès de donar-li i rebre un petó.
-- Com sempre, ni millor ni pitjor, estic pensant en deixar d’una vegada per totes aquesta feina. I a tu, com t’ha anat ?
-- També com sempre, al mati, a la clínica i a la tarda a casa.
-- Ella no va fer cap comentari a les paraules d’ell, ni ell les d’ella, i va acabar de parar la taula. Ell va passar al lavabo a rentar-se les mans, i els dos varen asseure’s a taula.
-- Sobre la tauleta de la sala t’he deixat el correu – li va dir la dona
-- Res de nou ?.
-- Ja saps que no m’agrada tafanejar massa. Publicitats, una carta de l’assegurança del cotxe, de la teva companyia, i una altra amb el teu nom al sobre escrit a ma i sense remetent. No n’he obert cap.
Varen acabar de sopar i els dos és varen aixecar per desparar la taula, i també plegats varen escurar els plats a la cuina i varen engegar el rentavaixelles.
Era massa tard per sortir a qualsevol lloc, per anar al cinema, o per sortir a prendre alguna cosa en un dels bars de moda.
-- Haurem de triar entre una de por, o una ensucrada de trenta anyeres – va dir la dona
-- Si no et fa res m’estimo més la de por – li va dir ell – et sembla que l’hem vista?
-- Crec que no.
Mentre ella donava els últims tocs a la cuina, ell va anar-se’n al bany, però abans va agafar el plec de cartes va fer una mirada, és va quedar la que duia el seu nom a escrit a ma, i és va tancar per llegir-la.
Estimat senyor Balaguer.
Ens ha suggerit el seu nom un conegut en comú. La nostra organització du a terme una missió que no podem descriure en una petita esquela, però que per vostè, por ser de gran interès Ens agradaria tenir una entrevista, quant li vagi be. En el convenciment de que li resultarà molt beneficiosa. Si durant els propers cinc dies no tenim noticies seves, entendrem que no és del seu interès assolir la felicitat complerta.
Signava la carta un tal Henry Grey, Jr. (Institut Spelman) I duia un numero de mòbil

L'aniversari:

El meu pare tenia una manera molt curiosa de celebrar el desè aniversari dels seus fills. Aquella celebració era un secret de família que passava de generació a generació sense que cap dels que ja l’havien descobert en parlés mai més. Per això aquell dia em vaig llevar content de saber que per fi a mi també se’m desvetllaria el misteri.

De bon matí, el pare em va portar fins a un convent de frares que hi havia a les afores de la ciutat. Un frare panxut que duia una sotana blanca lligada amb un cordill ens va deixar entrar a l'edifici amb un somriure sorneguer.

Mentre baixaven per uns graons de pedra fins a una mena de cova subterrània, jo pensava quina seria la sorpresa que el pare m’havia preparat per aquell dia tan especial. En arribar al capdavall de l’escala, però, em vaig trobar amb un espectacle esfereïdor. Hi havia un munt de mòmies penjades per les parets de la cova que em miràvem sense ulls amb un somriure glaçat pintat al crani. També hi havia cossos estirats dins de taüts trencants. Esquelets d’ossos grisencs amb trossos de carn embalsamada. El meu pare m’arrossegava sense cap mena de pietat pels macabres passadissos del soterrani sense dir ni un mot. Gairebé totes les mòmies estaven vestides amb robes descolorides i esquinçades. Hi havia morts que encara tenien cabells, i fins i tot barba i bigoti.

Després d’una bona estona, el pare em va empènyer fins a una petita capella on els frares hi tenien la mòmia d’una nena petita. “Li diuen la bella dorment” em va explicar el pare. La nena encara conservava la pell de color de cendra, els cabells castanys, el vestits impol•lut. Semblava una nina de porcellana

Un quart de cinc:

Des de l’accident, ara en feia un mes, en Víctor es despertava cada dia, sense excepció, a un quart de cinc de la matinada amb una terrible sensació d’ofec. Tornava a agafar el son de seguida però no deixava de ser estrany la exacta repetició d’aquest fenomen. Cada cop que, en despertar-se, mirava el despertador digital, aquest assenyalava sempre les 04:15 a.m.
Quan li ho va comentar al metge, aquest li digué que podia ser un trastorn posttraumàtic, igual que la lleugera amnèsia que patia, i li receptà un somnífer suau perquè pogués dormir d’una tirada. En Víctor se’l va prendre, però a un quart de cinc tornà a obrir els ulls sense cap explicació aparent. Cada cop que es despertava, parava atenció per si sentia o detectava quelcom d’estrany. Però resultà del tot inútil.
Decidí llavors posar en pràctica l’única estratègia que podia resoldre l’enigma: estar-se despert fins a un quart de cinc per comprovar si succeïa alguna cosa que justifiqués el que li passava.
Així doncs, una nit va quedar-se llevat fins molt tard mirant la televisió, però els ulls se li aclucaven i temia caure adormit; va posar-se a llegir aquella novel•la que el tenia tan enganxat, però el llibre li queia, sense voler, de les mans cada dos per tres; va pensar a preparar-se una tassa de cafè ben carregat, però va rebutjat de seguida la idea perquè després no podria dormir i s’havia de llevar a les set; podia sortir a donar un tomb però el fred d’aquells dies d’hivern el va dissuadir. Finalment, pensà que el més pràctic era anar-se’n al llit i posar l’alarma del despertador cinc minuts abans d’un quart de cinc.
Això és el que va fer i a les quatre i deu en punt, el brunzit agut i intermitent de l’aparell el va despertar. Va encendre el llum i va esperar.
Uns segons abans del moment decisiu, la porta del dormitori s’obrí deixant entrar un aire suau i fred. A en Víctor els pèls se li posaren de punta. Totalment incapaç de moure un dit, restà immòbil, guaitant fixament la porta, amb la flassada fins al nas.
Aterrit, va sentir unes lleus passes que s’apropaven, però no veia res. Fins que va caure en què podia ser. Havia de ser el gat, qui si no? En incorporar-se, veié, als peus del llit, aquells ulls que sempre l’havien impressionat mirant-lo fixament, però el seu cos havia adquirit unes proporcions gegantines i, quan tot just el campanar de l’església tocava un quart, amb un bot, saltà damunt seu. Ensenyant els ullals i inflant el llom en senyal de desafiament, va emetre un esbufec esgarrifós. Abans que en Víctor pogués fer-lo fora del llit, va fugir cap a la porta i a la foscor del pis.
A la fi, en Víctor havia esbrinat l’origen de les seves despertades prematures. Com és que no hi havia pensat? El que no entenia era perquè succeïa a la mateixa hora. Ara només volia dormir. Era tard, estava molt cansat i tenia el cap enterbolit. Apagà el llum, però alguna cosa que no sabia explicar l’inquietava. Aquell gat s’assemblava al seu, però hi havia quelcom d’estrany, que no quadrava. Tot d’una, s’incorporà com impulsat per una molla. Va obrir de nou el llum. La porta era tancada i el gat... però quin gat? Si era mort! Feia un mes que havia mort, en l’accident, de matinada, a un quart de cinc.

Cuina:

A part d’un món de remenetes i d'experimentació, cuinar i la cuina, han estat una distracció que m’ha tret l’ensopiment, en més d’un cop.
Li he d’agrair moltes coses a la cuina, la visió dels seus acolorits productes, el seu càlid escalf a l’hivern, el seu acollidora flaire en entrar per la portal de casa…
L’aspecte d’una habitació dedicada a la cuina té un registre molt ampli. Va, de la lluentor en tota la seva majestuositat quan està impecablement recollida, fins al caos total quan totes les coses se senten útils, i són en disposició de fer llur feina; La cassola contenir productes, el ganivet picar de la manera més subtil totes les cosetes, el colador no deixar passar les brosses no desitjades, i el pela patates pelar patates que per això ha estat concebut.
No entenc el dia sense una bona cassola i m'és bastant igual de què. Sóc allò que es diu un estomac agraït.
Un bon dia, quan unes "pilotilles" amb sípia que estava preparant, anaven fent el xup xup, i jo estava ansiós per fer-hi un bon tastet, em vaig reflexionar a sobre.
Feia molt de temps que cuinava sempre les mateixes coses i, encara que el resultat no fos mai el mateix, això de cuinar estava perdent una mica d’interès per a mi. Sempre aquell regust de la xocolata ratllada, la fortor de l'alcohol del vi blanc evaporat, de la picada de fruits secs i all al final de tot, quan estàs a punt de presentar-ho en el plat...
Vaig decidir provar com hi quedaria una mica de mosquit amb ales i tot, considerant que, un que havia vist feia estona donant voltes per la cuina, estava ben farcit d’una sang (que segurament havia pres a algun veí que entomava el sol) i que faria l’original paper de la xocolata, com en un antic civet de senglar.
Passat l'espai de temps que vaig considerar prudent fent el xup xup (el mosquit cru no val res) i després d’examinar conscienciosament, la seva pulcritud (la del mosquit vull dir) em vaig decidir a fer un tastet